Qui som?

Hola! Nosaltres som Adrián Buitrago, Andrés Casañs, Marta Hernández, Lara Pérez, Silvia Prósper i María Magdalena Ungureanu. Les sis som estudiants de tercer de Magisteri de Primària i aquest blog naix gràcies a la curiositat donada per la literatura en l’assignatura de Desenvolupament d'habilitas comunicativas en contextos multilingües. Si voleu conèixer un poc més de la nostra experiència literària, a continuació teniu les nostres autobiografies.

Autobiografía de Lara Pérez

Em dic Lara Pérez Corresa, estudie segon de Magisteri a la Universitat de València i vull contar la relació que he tingut amb la literatura al llarg de la meua vida, de vegades més estreta i altres una mica més distant, però sempre ha estat present. 

Busque en la memòria i pense en el primer record que tinc de la meua infància. Se'm venen molts al cap però un d'ells és un llibre. 

No tindria un any quan la meua mare em comprà el meu primer llibre, fet de tela i amb colors molt vius que cridaven la meua atenció, és cert que l'únic que feia amb ell era posar-me'l a la boca, però ja de ben petita era la meua joguina preferida. 

Quan vaig començar a parlar els llibres deixaren de ser de tela i aparegueren les pàgines de paper, encara que eren poques i no tenien text, jo sentia que podia llegir com ho feien els majors. 

A la guarderia, als dos anys, contaven un conte que jo repetia a casa: "La princesa Guiomar tiene guardado un secreto, y el verde dragón se lo quiere robar...". Aquestes paraules sempre les acompanyava de gestos i d'alguna mena d'interpretació. 

Però malgrat que jo no tinguera consciència, ni m'assabentara molt bé d'allò que passava al meu voltant, la meua iniciació a la literatura es posà en marxa molt abans, quan el meu avi em contava històries des del primer dia que entrí a casa encara sense poder obrir bé els ulls. 

Aquesta il·lusió per escoltar narracions va perdurar molts anys, cada nit el meu pare havia de llegir-me un conte o no em dormia. No importava la son que tinguera, jo necessitava que les últimes paraules que escoltara abans de desconnectar, foren literàries.

Encara rememore amb la mateixa nitidesa com si fos ahir alguns dels llibres que estaven sempre a la tauleta de nit esperant a que s'acabara el dia, Al jardí de Wibbly, Cuéntame un cuento, ¿Qué animal es?, La història del ratoncito Pérez, La rateta Marieta, ¡Vamos a dormir!... Els dos últims els recorde amb una mica més d'estima. El de la rateta perquè el comprí la primera vegada que vaig anar a la Fira del Llibre de València, l'autora estava allí signant els seus exemplars i jo, que era molt menuda, em quedí sorpresa i vaig dir als meus pares que tots els anys hi tornaríem per primavera. El segon era el meu conte preferit i sempre volia escoltar-lo, una vegada darrere d'una altra. 

Jo no em cansava mai d'escoltar les mateixes històries, però el "contacontes" estava un poquet fart. Així va decidir que cada nit s'inventaria un conte per tal que la cosa fóra un poc més entretinguda. El que no sabia era que no li anava a eixir bé la jugada, ja que cada vegada que començava a parlar jo li preguntava: "Però papi, la protagonista del conte de hui sóc jo?", i ell sempre deia: "Lara, escolta i deixa lliure la teua imaginació". Tant va deixar que volara la meua creativitat que acabàrem inventant-nos els relats entre els dos. Això començà a agradar-me molt, i cada vegada que teníem l'oportunitat creàvem una nova història. 

La meua mare també m'ha llegit moltes històries i ella ha sigut la que sempre m'aconsellava lectures que m'agradaven. A la Fira del Llibre visitaven totes les casetes i gaudiem molt comprant llibres per a tots.

A la primària quan aprengué a llegir i escriure, vaig començar a escriure els relats que inventava en el meu pare. Cada vegada que creàvem un nou, agafava el meu llapis i plenava el primer tros de paper que trobava per casa, inclús vaig arribar a escriure les meues pròpies històries. Durant aquesta etapa arribaren Kika Superbruja, Fairy Oak, Gerónimo Stilton, Junie B. Jones, Valeria Varita... Amb el primer vaig conèixer què era allò de gaudir d'un llibre, cóm era imaginar altra realitat a partir de les paraules, en definitiva, vaig enganxar-me a la lectura. Totes les nits abans de tancar els ulls, llegia algunes pàgines del relat que estigués gaudint en aquell moment. 

Als últims cursos de l'escola ja volia llegir obres de "majors", així que comencí amb la saga Crónicas de la Torrede Laura Gallego. Després arribaren Ana Franki El niño con el pijama de rayas, dos clàssics tal vegada d'un nivell més alt del que em corresponia, però que jo vaig voler llegir de seguida.

Una vegada vaig entrar a l'institut, llegir per plaer passava a un segon pla, ja que entre els deures, les lectures obligatòries i les activitats extraescolars no hi havia temps material per fer res més. Agafar un llibre que m'agradara es limitava a l'estiu i les vacances, quan tenia tot el temps del món. Durant el temps lliure vaig llegir Harry Potter, Crepúsculo, Memorias de Idhún, Los juegos del hambre, etc.

Però a poc a poc, cada estiu anava llegint menys fins que arribà un moment en el que sols agafava un llibre perquè era obligatori i calia passar l'examen després. 

Va ser així com la meua relació amb la literatura es va distanciar quasi fins al punt de trencar-se. Per això pense que caldria fer alguna cosa a la secundària que canviara aquesta situació, perquè la majoria dels alumnes acaben per allunyar-se de la literatura i tot allò que estiga relacionat amb la lectura.

No va ser fins l'estiu passat que vaig tornar a llegir per plaer i, encara que no l'he aconseguit del tot, pense que és bonic tornar a recuperar la il·lusió per llegir.

Recorde amb tendresa aquell temps on la literatura m'acompanyava de prop. No a soles la lectura, també l'escriptura ocupava un lloc important en la meua vida .

Quan anava a segon de primària vaig guanyar el Premi Sambori amb La xiqueta que no tenia amicson parlava d'una xiqueta que li regalaven una mascota, que era el que jo volia per damunt de tot. Uns anys després, en 5é vaig tornar a guanyar amb A la recerca de les meues arrelson a partir d'una relat contat als meus néts, vaig fent un recorregut per la història de la meua pròpia família. En aquesta narració jo era una mestra jubilada i els xiquets em preguntaven per l'escola del meu temps per fer un treball d'investigació a l'escola.

Pels últims anys de primària, a l'àrea de castellà fèiem un concurs de narració per trimestre. Cada alumne valorava tots els treballs a excepció del seu, i el mestre també el puntuava. Després es treia la mitjana. Els meus treballs guanyaren tots els trimestres. Després a l'institut també em van seleccionar els meus treballs per presentar-los al Sambori. Pense que lectura i escriptura m'acompanyaren tots aquests anys sense adonar-me'n. Ara comprén que són companyes inseparables.

Aquesta última reflexió em fa incidir en la importància de fer bons lectors per fer bons escriptors, si t'agrada llegir, de segur que tens idees per a escriure i expressar per escrit les teues idees d'una manera crítica.

L'escola té la clau per fer possible aquest fet. 

Fem- ho realitat!

                  Autobiografía de María Magdalena Ungureanu

M'he alçat aquest matí, pensant que he de començar a escriure sobre un tema tan complex i al mateix temps tan senzill com és la meua experiència literària. Començaré posant en ordre els meus records, per les etapes que he passat al llarg de la meua vida. Tot va començar en un país de l'est, en el qual fa molt fred, part de la meua història està allí, estic parlant de Romania. Este és el meu país natal. Sense haver aconseguit la primera dècada de la meua vida, la meua família i jo migrem a un altre país amb noves llengües per aprendre, descobrir i conéixer.

A,E,I,O,U,Â,Ā... vocals. Retrobe amb alegria i anhel els descobriments dels anys, en ells van començar els meus principis lingüístics de diverses llengües: romanés, espanyol, anglés, i valencià. Feia la sensació que les paraules soles s'asseien en la meua ment i em recompensaven pels meus esforços.

Vaig nàixer en una ciutat que es diu Fālticeni, d'una xicoteta província de Romania, amb una vida cultural interna. Els centres educatius organitzaven festes, espectacles de teatre que mantenien l'amor per la cultura en la gent. En aquests teatres és quan vaig començar a trobar-me amb la literatura infantil. En aquestes tasques ens manava llegir l'obra individualment i després féiem una lectura conjunta a classe. Una volta ja sabíem del fet que es tractava l'obra, la professora sortejava els papers que representaríem. Eren altres conceptes de vida, ja que també teníem la part rural, on els meus iaios paterns tenien granja, amb gran varietat d'animals: porcs, gallines, vaques, bous, cavalls... Hem considere afortunada perquè sempre he pogut relacionar els personatges dels contes que em contaven amb els que tenia a casa. Per tant m'he criat en un entorn lliure, natural i feliç.

He sigut criada en un entorn disciplinat, correcte i culte, i han intentat cultivar l'amor per la literatura en la meua llengua materna. La meua tia materna és professora de primària i tant als meus cosins com a mi ens han ensenyat a tindre valor pels llibres, ja que sempre ens serveixen, i quant més sapiguem tindrem una visió més ampla de les coses. Les conversacions en la meua família per temes lingüístics eren apassionants, ja que sempre que teníem dubtes ens consultàvem, o teníem les ferramentes necessàries com eren els diccionaris, a més tots els diumenges jugàvem a un joc de taula anomenat "SCRUBBLE" i així practicàvem i aprenia sempre paraules noves. La nostra vida generalment és lingüística per tant vivim amb plenitud cada nova notícia, comentem i prestem atenció a l'hora d'expressar-nos, sempre busquem enriquir el nostre vocabulari.

Quan tenia huit anys, els meus pares van migrar, tenia molta por quan em van consultar si volia anar a l'escola a Espanya, ja que jo havia començat el meu segon curs escolar a Romania coneixent amb anterioritat als meus companys i professors. Bàsicament tenia por d'un canvi, tenia res idea de castellà, tindria altres professors i companys que no sàvia si m'anaven a acceptar.

Quan vaig arribar ací vaig anant adquirint confiança en mi mateixa perquè al cap d'unes setmanes podia comprendre perfectament aquest nou i suposadament "difícil" idioma. En aquesta època comence a llegir en castellà per descomptat sempre amb l'ajuda del diccionari. Eren llibres de literatura infantil fàcils, com comptes coneguts La Caputxeta, Els tres porquets, Blancaneu i els set enans, tot això em va resultar més fàcil degut que ja coneixia en romanés aquestes històries.

Arriba Setembre, una xiqueta tímida però extravertida i alegre està fent la fila en el pati d'un enorme col·legi, sense deixar de mirar a sa mare, ella era l'única persona que li transmetia confiança, el seu únic suport en aquell dia tan difícil. En qüestió de tres mesos ja dominava el castellà a la perfecció, havia conegut més xiquets estrangers com jo, inclús de la meua nacionalitat encara que no practicàvem el nostre idioma per educació. Les mestres van dedicar temps perquè aprenguérem l'idioma de forma divertida.

Vaig créixer, desenrotllant noves aptituds, adquirint cada vegada més coneixements, noves llengües, com l'anglés i el valencià, encara que el primer idioma va ser més divertit i lleuger perquè a Romania, des de xicotets ens ho ensenyen amb molta dedicació. Abans ja havia llegit molts llibres en anglés per tant no em suposava un problema. L'altre obstacle que vaig tindre al llarg de la meua infància va ser el valencià, mai havia sentit que havia d'aprendre-ho abans d'arribar a València, però molts companys ho practiquen constantment, per tant la necessitat va fer que m'interessara per ell. Ara bé, només tenia dues opcions: seguir adaptant-me als canvis i aprendre o estancar-me.

A l'ESO tots els llibres que vaig haver de llegir eren obligatoris, imposats pels professors sense comptar amb la nostra opinió. Això el que va aconseguir és que m'avorrisquen, a causa del fet que les temàtiques que ens donaven no eren del meu interés en aquell moment. I tampoc vaig implicar-me en llegir en català, preferia els llibres en castellà o romanés. L'únic que m'agradava d'aquest idioma és que era paregut al romanés i no resultava difícil entendre'l. Moltes paraules s'escriuen i es pronuncien igual. Inclòs tenen el mateix significat, com per exemple: porc, nas, cap...

No em vaig donar compte de la importància d'aquest idioma fins a arribar a batxiller, on vaig trobar a una professora anomenada Lola Andrés, vaig descobrir en ella una figura de referència. Lola és una gran escriptora de poesia en català i castellà. Ella va crear en mi l'interés, ja que sempre que finalitzava la seua classe, abans d'anar-nos ens llegia algú fragment dels seus llibres. Em va remarcar Jocs de llum, 2003, Ed. Bromera. En ell vaig descobrir que aquest gènere literari que poques vegades llegia era el que més m'agradava. Em va ensenyar que existeixen molts autors de poesia com Mario Benedetti que enamora amb els seus versos.

Finalment i no menys important volia fer referència a la meua llengua materna, ja que he comptat com he arribat fins ací i la transició d'aquesta etapa literària, a causa de tots els llibres que he llegit i encara els que queden per llegir, he pogut aprendre vocabulari que mai abans havia escoltat.

Com a resultat de la meua vida lingüística i literària, el trasllat de Romania a Espanya va crear un canvi brusc en mi, crec que tots som poc inclinats als canvis, ja que ens generen por, tensió però al fi un dia o un altre hem d'enfrontar-nos, superar-nos a nosaltres mateixos, crear unes expectatives, nous reptes, donant pas a noves paraules que ens van servir en el nostre futur.

No te rindas, por favor no cedas, aunque el frío queme, aunque el miedo muerda, aunque el sol se esconda, y se calle el viento, aún hay fuego en tu alma, aún hay vida en tus sueños. Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo, porque cada día es un comienzo nuevo, porque esta es la hora y el mejor momento, porque no estás solo, ¡Porque yo te quiero! 

Mario Benedetti

María Magdalena Ungureanu