Gramàtica de la Fantasia

Gramàtica de la fantasia

(2ª Pràctica 27)

Gamàtica de la fantasia, de 1973, és un llibre de Gianni Rodari on estan recopilades totes les experiències de l’autor mentre que ensenyava l’idioma italià a uns xiquets d’una família alemana. Rodari no parla a aquest llibre sobre què és allò que contava, sinó com se li ocorrien les histories i quins trucs utilitzava. Ell sempre portava damunt una llibreta, la qual anomenà “quadern de fantàstica” i ho anava anotant tot.

En 1970, a rebre el Premi Andersen, on va dir aquesta frase:“Cal tenir una gran fantasia, una forta imaginació per ser un gran científic —per imaginar coses que no existeixen encara—, per imaginar un món millor d’aquell en què vivim i posar-se a treballar per construir-lo...”

És un llibre que tracta sobretot de com ensenyar als xiquets a crear les seues pròpies histories, ja que els convida a l’art d’inventar i de crear-ne. És important destacar que la intenció de l’autor és fer veure a tothom que la imaginació també forma part de l’educació, i amb les seues tècniques ens mostra com potenciar-la.

Rodari ens parla al seu quadern de 45 tècniques, concretament, les següents: Antecedents; La Pedra en l'estany; La paraula "Hola"; El binomi fantàstic; "Llum i sabates"; Què passaria si...; El iaio de Lenin; El prefix arbitrari; L'error creatiu; Els vells jocs; Utilitat de Giosué Carducci; Construcció d'un Limerick; Construcció d'una endevinalla; La falsa endevinalla; Els contes populars com a matèria primer; Anem a confundir contes; Caputxeta Roja en helicòpter; Els contes al revés; Allò que passa després; Encisam de contes; Calcant contes; Les cartes de Propp; Franco Passatore posa "les cartes en un conte"; Contes en clau obligatòria; Anàlisi de la Befana; L’homet de vidre; Piano-Bill; Menjar i jugar a menjar; Històries de taula; El viatge al voltant de ma casa; El joguet com a personatge; Títeres i titelles; El xiquet com a protagonista; Historia Tabú; Pedrito i el Fang; Històries per a riure; La matemàtica de les històries; El xiquet que escoltava els contes; El xiquet que llig historietes; Historia per a jugar; La cabra del senyor Séguin; Si el iaio es convertix en gat; Jocs en la Pineda; Imaginació, creativitat, escola; Fitxes.

Com he dit anteriorment, aquestes tècniques serveixen per a ensenyar a crear històries. Hi ha un fum de xiquets que volen inventar i no saben per on començar, per això, Gianni Rodari considera que mereixen una resposta.

“Siempre hay un niño – diu Rodadri - que te pregunta: «¿Cómo se inventan las historias?», y se merece una respuesta honesta.”

També poden fer ús d’aquest llibre els mestres, perquè realment és una bona forma d’ensenyar la lecto-escriptura dins de la Literatura Infantil i juvenil.

Però Rodari no assoles vol introduir al xiquet en el món de la literatura, sinó que apropa a tot el món a endinsar-se en una historia i completar-ne la trama.

A continuació vaig a parlar un poc de les tècniques que més m’han agradat:

Què passaria si...? Aquesta és una tècnica que l’he escollit per la seua simplicitat, perquè considere que és fàcil d’emprar per qualsevol xiquet. La tècnica consisteix en fer preguntes a partir d’un subjecte i un predicat al atzar. Per exemple, la ciutat de Valencia, i el predicat “volar”: Què passaria si la ciutat de Valencia volara? Açí, els xiquets comencen a deixar volar la seua imaginació, perquè les possibilitats de donar una resposta a eixa pregunta són infinites. Poden imaginar-se com reaccionaria la gent, els problemes que ocasionaria aquest esdeveniment, les discussions que sortirien... En aquestes històries, els xiquets de ciutat es veuen obligats a fer intervindré personatges desconeguts, mentre que els de poble tindran nom i cognom perquè els coneixen prou. A més, quant més ridícules i absurdes siguen les preguntes que formulen, més creatives i divertides seran les respostes, és a dir, es fa ús de la fantasia per a relacionar-lo amb lo real. Un exemple que fica Kafka al seu llibre Metamorfosi, és la resposta a la pregunta Què passaria si un home es despertara transformat en escarabat?

Els contes populars com a matèria prima: Considere que és útil aquesta tècnica perquè tots coneixem un munt de contes i fabules populars amb les quals treballar, primer utilitzant tradicions com a font dels relats, i després desenvolupa la idea de canviar relats ja coneguts. Per això, aquesta tècnica va de la mà d’Anem a confondre contes. Aquesta tècnica es pot emprar en qualsevol moment a qualsevol lloc. Els xiquets recorden perfectament els contes que sentien de menuts i es saben de memòria tots els personatges. Per això, si els contem el conte un tant canviat, es donaran compte. I d’això justament consisteix la tècnica, en fer una paròdia dels contes populars, per a fer-los més interesants i que els tornen a atraure. Els xiquet/a començarà a canviar la història al seu gust quant més absurda millor. Aquesta és una tècnica que al principi pot irritar un poc als xiquets, ja que no volen sentir una versió distinta d’un conte que sempre ha segut d’una manera. Però poc a poc aprendran a desprendre’s d’aquesta por i a desfer-se de les idees fixes.

Allò que passa després: és una tècnica molt divertida  per a inventar-se nous finals o anar inventant-se una història sobre la marxa a partir de la pregunta “i després?” que fan els xiquets al narrador. Podem fer inclòs que un conte no termine mai, o que acabe quan el xiquet ja estiga satisfet i no pregunte més. També podem simplement introduir en la historia un element nou. Per exemple, al conte de Pinotxo, un xiquet introduí un tresor en la barriga de la balena, per la qual cosa, el relat continuà amb la recerca del tresor. O per exemple, podem destacar tota l’estona el fet de que el nas de Pinotxo cresca a cada volta que ment i que Pinotxo menta a propòsit per aconseguir llenya.

Seguint el mateix fil dels contes, trobem la tècnica d’Encisam de fabules, que com el propi nom diu, consisteix en mesclar dos o més contes en un. Assoles es té que pensar com unir-los bé i en què moment per a que ens quede tot un conte molt original, en el qual els personatges més distints conviuen fantàsticament.

Piano-Bill és una tècnica que utilitza als personatges per a crear històries noves. D’una banda, tenim l’opció d’agafar a un personatge, com pot ser un superheroi, i amb les característiques que coneguem d’ell (incloent les dels seus antagonistes) i a partir d’ací inventar noves aventures que li passen. Però per altra banda, tenim la possibilitat d’agafar a aquest personatge i canviar-li la seua personalitat, amb la qual cosa, ens eixiran histories totalment noves i distintes, o per exemple, canviar el seu poder característic per un altre; o un objecte, com la seua arma.

Menjar i “jugar a menjar”: he triat aquesta tècnica perquè crees que és una tècnica que tots coneixem, que hem fet o que ens la han fet a nosaltres, però pot ser desconeixíem la seua importància. Es tracta d’una tècnica basada en el diàleg d’una mare amb el seu fill. Un exemple seria les típiques paraules que es diuen quan li dones de menjar a un bebè: “Aquesta, per mamà, aquesta pel papà, aquesta pel teu germà i aquesta per iaia que està asegudeta a la cadireta...” Utilitzant personatges que siguen propers per al xiquet, aconseguirem despertar significativament la seua atenció, ja que els personatges es converteixen en les cullerades del seu menjar. Així, dinar es transforma en un joc per als menuts.

Una altra tècnica que m’ha agradat molt és la de Viatje al voltant de ma casa, perquè em pareix d’allò més divertit. Per a un adult, els objectes de la casa no tenen més importància que la seua utilitat, i no ens reparem a pensar en ells ja que formen part de la nostra vida quotidiana. Però per a un xiquet, tots els objectes de casa son motius d’experimentació. Una taula, per au adult, no té més misteri que allò que utilitzem per a dinar o ficar coses, però per a un xiquet menut, una taula pot fer de sostre, pot ser la seua cova. Una aixeta li ocasiona molts dubtes sobre d’on ix l’aigua o sobre si hi haurà un home a l’altre costat de la paret amb una mànega proporcionant aigua. De tots els objectes de casa podem crear una història, deixant volant la imaginació del xiquet. Però tenim que tindre cura d’açò perquè quan van creixent viuen en una mentida, per la qual cosa pense que tenim que deixar molt clara la diferencia entre jugar a inventar-nos coses amb ells i la realitat de les coses.

Parlant d’objectes, la tècnica El joguet com a personatge parla sobre la funcionalitat dels joguets per als xiquets. Podem trobar tota mena d’objectes reals en forma de joguet, des de persones (nines) com cotxes, ferramentes, cuines, cunetes, avions i qualsevol altre objecte que vos podau imaginar. Els joguets són com un món en miniatura que permet al xiquet manipular-lo i crear histories jugant amb ells. Poden inventar-se que són els pares de les nines, que tenen la seua pròpia casa amb cuina, o que són el propi cotxe personificat, que els animals parlen, li donen veu als ninots i juguen parlant, fent un monòleg constant. S’inventen la personalitat de cada joguet i les aventures que lis passen.

I molt paregut ocorre amb la tècnica de marionetes i títeres, que consisteix a fer teatres en els quals s’inventen una historia i li fiquen veu a les titelles creant la seua personalitat.

Com a conclusió, és un llibre molt divertit i creatiu, ja que dona un fum d’idees per a que tu també pugues escriure el teu propi, noves històries, les teues pròpies versions... A més és molt entretingut i amé, així com fàcil de llegir i atendre, perquè l’autor empra paraules molt comuns i intel·ligibles per a qualsevol que el llija, com diu en una de les tècniques: “comprendí que no siempre es necesario decir todo lo que se sabe. Por eso, en este libro, me abstengo cuanto puedo de emplear las palabras difíciles que conozco.”

Bibliografia:

-  Rodari, Gianni. (1973/2004). Gramàtica de la fantasia. Introducció a l’art d’inventar històries. Barcelona: Columna. 

“LLEGIR PER A CRÈIXER” i “POEMANIA”

Pràctica 27

          Llegir per a créixer, de l’autor JC Girbés, és una guia pràctica per a pares que mostra una sèrie d’estratègies i consells per a fer fills lectors. Va dirigida principalment per a pares, encara que els mestres poden extraure algun consell. És un llibre de l’editorial Bromera, la qual té una fundació per al foment de la lectura.

I sobre açò parla aquesta guia, sobre com fomentar la lectura dels més menuts a partir d’agafar-li gust a llegir. El llibre gira entorn a quatre camps temàtics: la importància de la lectura, com contagiar el gust per la lectura, consells per a escollir el llibre adequat i un conte per a començar.

És cert que sempre em sentit parlar de que la lectura porta molts beneficis per als xiquets, però no estem molt segurs de quins són aquets exactament. A més, està clar que no tots els xiquets comencen a llegir pel seu propi peu, però tampoc sabíem com fer que els xiquets llisquen. En aquesta guia em trobat les respostes a aquets dubtes:

La importància per la lectura: en la societat actual, és molt difícil fer lectors, vull dir, fer llegir a aquelles persones que no ho fan per vocació perquè no els interessa o no els atrau la lectura. I es que amb les noves tecnologies sempre tenen alguna distracció més atractiva. Per això, la clau està en fer que vegin la lectura con una activitat d’oci i no com una imposició. En primer lloc, tenen a aprendre a veure els llibres com un objecte més, un  objecte de companyia amb el que passar-ho bé, veure els dibuixos, aprendre coses noves, contar histories... Però tenim que saber que un lector no és aquella persona que sap llegir, sinó aquella persona que te disposició per a fer-ho.  El problema és que moltes persones posen les excuses de no tindre temps, però si t’agrada la lectura traus temps com per a qualsevol altra activitat; també diuen que costa molts diners, encara que hui en dia ens gastem més diners en altres coses com la moda o el gimnàs i no ens sap greu; o l’excusa de que no saben valencià, però tot es posar-se; i sobretot diuen que és un rotllo, però s’equivoquen. Açò es perquè encara no han trobat el llibre adequat que els agradi tant que els faci llegir.

Però retornant al tema, perquè és important llegir? S’ha demostrat que els alumnes que normalment llegeixen destaquen en l’àmbit escolar sobre la resta, doncs tenen major agilitat mental, més coneixements, vocabulari, coneixen les regles d’ortografia, són més crítics i tenen més cultura. En conclusió, llegir ens enriqueix en les nostres hores d’oci. Com deia Joan Fuster: “Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera”. (P.19).

            Com contagiar el gust per la lectura: els pares tenen que ser els primers que inicien als xiquets en la cultura literària, per això és molt important que ells siguin els primers que llegeixin, perquè els xiquets fan tot el que fan els adults. A més, si volen que els xiquets llegeixin, tindran que tindre els llibres a la vista i a mà, no guardats en el prestatge ni ben col·locats.  D’altra banda, tenen que introduir als llibres en els temes de conversa amb el xiquet, per a que ells ho veuen com una cosa normal, com per exemple, dir-los: “Veus eixa poma? Veritat que es pareix a la que li dóna la bruixa a Blancaneus?” (P.27). També és important fer aquesta activitat compartida, llegir amb ells, fer-los que els recomanen llibres, que es senten com si foren els mestres dels seus pares, que els expliquen el que estan llegint, que els ensenyen valencià ells mateixos... Una bona opció també és tindre a casa un lloc compartit on els pares gaudeixin d’una lectura junts. Els pares poden també regalar llibres com a regal d’aniversari o per nadal, però primer tenen que conèixer molt bé els seus gustos.

Les coses que no tenen que fer són imposar-los la lectura de manera obligatòria, donar-los premis per llegir, no fer que es desmotiven quan estan començant a llegir i no llegeixen bé, dir-los sinònims de les paraules que no entén per tal de que no es frustri buscant cada cosa al diccionari, perquè, com diu al llibre, “La lectura requereix un esforç intel·lectual. És per això que necessitarem paciència per a fomentar-la”. També tenen que deixar que el xiquet trobi per ell mateix el llibre que li agradi tant que el faci voler llegir en el futur, perquè si li imposen una lectura que no li agrada no voldrà llegir més.

L’autor destaca també que els gustos han canviat. El que de menuts els agradava als pares no va a agrada-li al seu fill.

No tenim que forçar al xiquet en que faci resums sobre el que ha llegit, ni dir-los que llegir és bò, ni relacionar els llibres amb el col·legi, perquè sinó li llevarem la il·lusió.

            Consells per a escollir el llibre adequat: abans del 5 anys tenen que tindre llibres de draps, amb textures, de cartó, de plàstic, sonors... amb molts colors; dels 6 als 8 anys els llibres han de ser molt llamatius i que responguen a tots els dubtes que tenen sobre el món ja que estan en la edat dels perquès. De 9 a 12 anys és l’edat en que ja saben llegir i assoles volen passar-ho bé amb la lectura. A partit dels 13 anys la temàtica del llibre dependrà de la seua personalitat.

            Un conte per a començar: es té que començar des de que naixen a contar-los contes. Quan són més majors, cal contar-los un llibre cada nit i mai negar-li-ho quan el demana. Pel dia es pot contar un conte d’una manera més activa, ficant veus, diferents entonacions, amb titelles o ninots, transmetre sentiments... Però per la nit és més recomanable que la historia sigui més tranquil·la i es conte més lentament per a que s’adormen.

            Crec que l’autor ha sabut plasmar molt bé les seues idees perquè el llibre està redactat d’una forma molt clara, escriu com si estigués parlant, amb unes expressions i paraules molt simples, quotidianes, del dia a dia, com per exemple “Stop! Això sí que no!” (P.15) o “Perfecte... Ja tenim un xiquet que odia els llibres. I pot ser, també el seu amic Marc...” (P. 39).

            A més, l’autor fa referencia a altres llibres i menciona altres novel·les com: Joan F, Mira; Enric Valor; el conte de Blancaneus; l’autor Daniel Pennac; el llibre de Com una novel·la; personatges com Mortadelo, Tintín, Pumbi;  novel·les com La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda; Mor una vida, es trenca un amor, Només la mar ens parlarà d’amor, de Joan Pla; el conte d’Alicia en el País de les Meravelles... tot un arsenal d’al·lusions que ens fan veure que l’autor entén de LIJ.

M’ha agradat també que al marge de cada pàgina posi un breu resum en negreta sobre el que parla.

Tant va ser l’èxit que tingué aquest llibre que es va escriure un segon llibre relacionat amb el primer, anomenat: poemania. Poemania és un llibre de l’autora Anna Ballester, també de l’editorial Bromera. Es tracta d’una guia per a pares i mares i docents que tracta de com fer l’ectors a partir d’una sèrie de recursos i estratègies.

A més, podem trobar un sortit d’activitats per a fer amb els xiquets tals com: activitat per a llegir en veu alta, jocs per a memoritzar poemes, activitats de dramatització, escriure o recrear poemes, etc. També hi ha al final una webgrafria i bibliografia sobre LIJ.

Una cosa que m’ha agradat molt és que totes les activitats que es plantegen estan exemplificades. Damunt, hi ha variants per a treballar en les escoles amb grups a casa, o a casa en grups més reduïts de tres o quatre persones.

Es treballa molt la musicalitat de les paraules, la expressió, la creativitat, la memorització,

El llibre es divideix en 4 grans blocs: activitats per a llegir poemes; activitats per a memoritzar poemes; activitats per a escriure i redactar poemes; i dramatitzar poemes.

A continuació, vaig a explicar un poc un exemple de cadascun que més m’ha agradat:

Una proposta per a llegir poemes és la “trobada de versos”. Consisteix en ordenar un text desordenat amb una coherència. El/la mestre/a ha triar quatre poemes adaptats a la seua edat i fotocopiar-los, cadascun en una cartolina d’un color per a diferenciar bé cadascun. Farà dues copies de cadascun y el plastificarà. Agafarà una de les copies d’un poema i el retallarà per fragments (estrofes o versos) segons la seua llargària. Farà el mateix amb els altres tres poemes. Es ficaran totes les targetes retallades en una caixeta i es repartirà una targeta per a cada alumne. Tots es fiquen en cercle i cadascú llegirà el seu fragment. Poc a poc s’adonaran de que cada color pertany a un poema, i acabaran juntant-se per grups de colors per a després ordenar el poema.  Per a ordenar-lo tindran que tornar a llegir cadascun la seua part i anar provant per veure si te sentit. La mestra penxarà mentrestant l’altra copia del poema per la classe perquè puguen comprovar-lo quan acaben.

És una activitat que m’agrada molt perquè considere que els xiquets tenen que empatitzar amb l’autor per a descobrir què és el que vol expressar amb el poema, és a dir, veure la historia com un tot i tindre una idea per a poder ordenar el fragments a partir d’ací.

En quant a les activitats per a memoritzar poemes, un exemple seria “Roda de sentiments”. Es fan grups de 5 y li repartim a cada grup un sobre amb el sentiment en que tenen que llegir el poema. Se lis dona el mateix poema a cada grup i cadascú el memoritza de manera oral d’acord amb el sentiment que li ha tocat.

Després d’un temps, cada grup recita de manera oral el seu poema, de manera que tota la classe senta el mateix poema en diferents sentiments.

Per a escriure i redactar poemes podem fer l’activitat de “fantasia en vers”. És una activitat molt divertida i participativa, on una persona té que dir en veu alta el que voldria ser de major, i la resta de la classe té que continuar la frase dient per a què voldria ell ser-ho, amb la condició de que ritmen la última paraula de les dues frases. Després la persona elegís una de les respostes que els seus companys han triat per a ell y forma una ritma. Per exemple: el xiquet/a diu “jo voldria ser una fada” i la resta s’inventa “per a donar-te una abraçada”. Amb aquesta activitat es treballa la ritma i la col·laboració.

Personalment, aquest llibre m’ha sorprès molt perquè mai havia llegit un llibre on s’explicara com treballar la poesia, i crec que és molt important perquè jo personalment sempre he cregut que la poesia és el gènere més difícil que existeix ja que són textos que tenen molt de sentiment i tens que saber, per una banda, com transmetre aquesta historia amb sentiment, i d’altra banda, que ritmen tots els versos.

Com a conclusió, crec que els dos llibres es complementen molt bé ja que el primer està més dirigit a activitats per a casa i el segon per a classe. A més, al primer es fomenta la lectura en sí i el segon es centra més en l’àmbit de la poesia d’una manera més pràctica.

Bibliografia:

-        Girbés, Joan Carles. (2006). Llegir per a créixer. Guia pràctica per a fer fills lectors. Alzira: Bromera. 

-        Ballester, Anna. (2009). Poemania. Guia per a fer lectors i lectores de poesia. Alzira: Bromera

Gramàtica de la fantasia de Gianni Rodari

Pràctica 27

La Gramàtica de la Fantasia és un llibre escrit per Gianni Rodari qui va guanyar un premi Nobel i va fer que les seues obres foren indispensables per als mestres i en general per a l’educació. Rodari va començar a elaborar el que ara coneguem com la Gramàtica de la fantasia. Prenia notes en un quadern que portava sempre amb ell. Cada vegada que passava un acte creatiu apuntava com s'havia produït. El tracte directe amb l’alumnat va ser sense dubte molt útil en aquesta tasca.

El seu llibre, Gramàtica de la fantasia, és un conjunt de relats, i vivències que ajuden a prevaler l'art de la creativitat, aquesta capacitat humana que ens permet inventar històries, crear situacions i fer florir la seua imaginació mitjançant la paraula.

Amb aquest llibre, Rodari crea una proposta per a intentar enriquir l’ambient d’aprenentatge dels xiquets. L’autor relata històries de la seua experiència, explicant tècniques per a motivar als xiquets a llegir contes i a més, per a que siguen capaços de crear-ne ells mateixa. Pense que la seua intenció és que la societat entenga que la imaginació ha de formar part del procés d’aprenentatge i a més, fa d’aquest procés una aventura, un joc.

L'autor s'anticipa dient que Gramàtica de la Fantasia no intenta ser una nova postura per a l'ensenyament a les escoles ni de bon tros una nova teoria educativa, ni un assaig. Senzillament, són algunes recomanacions de com fer per poder incentivar els més petits a crear històries.

L’autor exposa les seues tècniques referenciades en la seua experiència personal, però cal tindre en compte que no és un simple inventari de com crear històries, sinó un raonament pedagògic de gran utilitat, destinat tant per als pares com per als xiquets.

Però al meu entendre el llibre resulta molt útil per als mestres, aquells encarregats d'incentivar la lectura i permetre l'aprenentatge correcte en els xiquets, però és un llibre que també arriba a captivar als que no tenen cap interès a ensenyar o dedicar-se als xiquets com he mencionat abans . El lector pot aprofitar la lectura per a enriquir les seues possibilitats a l'hora de crear situacions per escriure-les, resulta doncs una magnífica referència per als que volen iniciar-se en l'escriptura.

Per a enunciar la capacitat creativa dels xiquets, Rodari afirma que quan donem una paraula al xiquet, aquesta irromp en la seua ment i la seua imaginació la lliga amb les idees prèvies que tenia d’ella. Quan ell li proporcionà la paraula “hola” a un alumne seu perquè s’inventara un conte, aquest no la va utilitzar en torn als seus significats comuns, sinó que donà lloc a la construcció d´altres paraules. Es per això que mai s’ha de menysprear la capacitat creativa d’un xiquet, perquè la paraula hola ha sigut llançada en la seua ment i la seua imaginació ha lligat aquesta paraula amb les idees que el xiquet tenia d’ella, fent sorgir així que es una paraula ‘’bona’’.

Després de deixar clar que els xiquets tenen capacitat creativa, Rodari comença a exposar les distintes tècniques que es poden utilitzar per a fomentar-la. Així doncs, a partir d'aquest moment l'estructura del llibre consta de diversos capítols que ens proposen nombrosos jocs que estimulen la creativitat dels xiquets i xiquetes que estan basats en el llenguatge, tot i que aquests aprenentatges seran extensibles a molts altres àmbits. Rodari ens presenta diferents tècniques per generar idees amb les quals construir històries. L'interessant és el procés creatiu, més que la redacció del conte en si mateix.

Cal destacar que a pesar de ser un llibre molt longeu, té una gran utilitat didàctica ja que les metodologies proposades són vigents en l'actualitat. 

Algunes de les tècniques que més m’han agradat han sigut, per exemple: la tècnica de “que passaria després...” aquesta es una activitat molt creativa, ja que els xiquets i les xiquetes estan acostumats a que les histories tinguen un final determinat i aquesta tècnica ens ajuda a veure més enllà del final i poder fer que l’historia tinga el desenllaç desitjat per el lector. També ens trobem la de “els contes del revés” aquesta es molt interesant ja que pot conscienciar a l’alumnat en la vida real, ja que si canvies el punt de vista de les històries pots descobrir coses que havans no sabies, i per a mi és molt útil per a quan es troben en n conflicte on hi ha dos bandes, saber que tens que assegurar-te que es el que ha passat.

“Evocar històries”, aquesta tracta d’utilitzar històries populars o contes clàssics, però en aquest cas hi ha que canviar la història d’eixos relats.

El principal mètode d'estimulació de la imaginació que es proposa en aquesta obra és el binomi fantástic, que és al seu torn la fórmula en què es basen totes les successives estratègies de creació. Consisteix a triar dues paraules a l'atzar i a partir d'elles crear una història. Les paraules no han de tenir una relació evident, l'emoció de l'activitat radica en la dificultat d'imaginar una història on es troben les dues unides.

Una estratègia similar al binomio fantástico és la que es presenta sota el nom de Caputxeta vermella en helicòpter. Aquesta història naix a partir de sis paraules donades. Hem d'oferir als xiquets una sèrie de cinc paraules que suggereixin una història clàssica i després incorporar una sisena que trenque la sèrie. D'aquesta manera els alumnes han d'elaborar la història i nosaltres, com a mestres, mesurarem la capacitat de l'alumnat per reaccionar davant de l'aparició d'un element nou i desconcertant.

Una altra estratègia que em sembla de profit: Ensalada de contes és aquella història en la qual conviuen en una trobada fantàstica, personatges de diferents contes. En aquest cas el binomio fantástico es compon de dos noms propis de personatges de conte. L’ensalada de contes és molt originat ja que pot l’alumnat pot elegir tots aquells personatges que més els agrada i veure’ls junts en una mateixa historia, la qual cosa els motivarà molt per a atendre i buscar informació i així fomentar la lectura.

Per últim, El error creatiu és aquell error que l'alumnat comet en escriure i ens dóna peu a inventar una nova història. Així, aprofitarem l'error per a crear noves idees. Gairebé sempre resulten històries amb un cert matís humorístic. Rodari ens presenta l'exemple d'un nen que, en lloc de 'Tanzania', escriu Manzania i a partir d'aquí sorgeix un nou país.

Com a conclusió, crec que l’autor va realitzar aquesta obra per a tot aquell que estiga convençut de que la imaginació deu ocupar un lloc dins de l’educació, per a qui confie en la creativitat infantil i per als que saben que la paraula és un poder que té tot el món. De fet, l’autor escriu diferents capítols destinats també a les mares i a totes les persones que estiguen en contacte amb xiquets, per a que no sols s’apliquen aquestes tècniques a l’àmbit educatiu, sinó també a diferents entorns com per exemple a casa, al parc ... i d’aquesta manera la creativitat i la imaginació és podrà desenvolupar en qualsevol lloc. 

Aquest llibre m’ha semblat molt útil i de gran ajuda per al dia de demà com a docent, m’ha donat moltes idees les quals puc utilitzar a classe i m’ha fet veure diferents maneres de despertar la curiositat de l’alumnat pel món a la literatura. Em sembla un llibre molt enriquidor i sobre tot el que més m’agrada’t es que Rodari parla de la seua pròpia experiència en xiquets i xiquetes la qual cosa ja et conta coses que els xiquets són capaços de imaginar que no esperaves mai que pensaren coses així i crec que el dia de demà, quan pose aquestes tècniques a la pràctica podré arribar a sorprendrem molt més. Sense dubtar-ho recomanaria aquest llibre no sols a docents, si no a totes aquelles persones que estiguen dia a dia amb xiquets i xiquetes. Com a futura mestra, crec que aquestes tècniques fan que la educació siga activa, participativa i dialògica.

“La funció creadora de la imaginació es essencial tant per als descobriments científics com per al sorgiment de l´obra de aret” (Rodari)

Bibliografía

Rodari, G. (2016). Gramàtica de la fantasia (1st ed.). [Barcelona]: Labutxaca.

Gramàtica de la fantasia

Pràctica 27

      “Gramàtica de la fantasia” de Gianni Rodari és tracta d´ una de les obres de més prestigi i més influents d´aquest autor. En ella exposa les seues idees pedagògiques, havent-se convertit en un referent per a molts professionals de l´ensenyança de la llengua i la lectura.

        Gianni Rodari va nàixer en Omegna (Itàlia) , el 23 d'octubre de 1920, i va morir a Roma el 14 d'abril de 1980. A més d'escriptor, Rodari ha sigut mestre, periodista, militant polític i divulgador de la nova pedagogia a Itàlia. Ha sigut considerat el pedagog de la imaginació per la seua gran labor al servici de la fantasia i fèrria defensa del xiquet, entenent a este com a creador actiu amb capacitat per a transformar el món.

          Els seus primers textos per a xiquets es remunten a 1948, en les pàgines de L'Unitá de Milà, Vie Nuove i Noi Donne. Allí van nàixer narracions curtes humorístiques, les seues primeres filastrocche, coples i retafiles lligades a la poesia popular italiana. Rodari ha publicat més de vint llibres per a la infància, en els quals combina la imaginació i la creativitat amb l’humor. Amb la Gramàtica de la Fantasia va rebre el premi més important que es pot concedir en la literatura infantil; el premi Hans Christian Andernsen.

         Gramàtica de la fantasia, recull un conjunt de relats i vivències del propi autor. El llibre està dividit en 45 capítols i en cada capítol es conta una història totalment diferent, com a molt fent referència a un altre capítol per la relació de la tècnica emprada amb l´anterior. Creant una proposta per a intentar enriquir l’ambient d’aprenentatge dels xiquets. Gràcies a la seua experiència trobem una gran mena de recursos, tècniques i activitats per a motivar als nostres alumnes a llegir i a crear les seues pròpies històries. Considere que amb aquest llibre vol transmetre a la societat que la imaginació ha de formar part del procés d’aprenentatge dels xiquets, com fa referència en aquesta cita:

“El uso total de la palabra para todos me parece un buen lema, de bello sonido democrático. No para que todos sean artistas, sino para que nadie sea esclavo” (Gianni Rodari)

      Creu en la capacitat transformadora del llenguatge, en el poder de la paraula per a projectar-se sobre tots els àmbits de la realitat del ser humà. Reconeix el mestre com "animador" i promotor de la creativitat. I proposa jocs que estimulen aquesta creativitat basant-se en les seues experiències amb els xiquets que ha tingut en els centres que ha estat. És per això que es tracta d’una ferramenta molt flexible. 

      L’autor exposa les seues tècniques referenciades en la seua experiència personal, però cal tindre en compte que no és un simple inventari de com crear històries, sinó un raonament pedagògic de gran utilitat, destinat tant per als pares com per als xiquets.

      Proposa una infinitat de jocs entre el llenguatge i la realitat ("exercicis de fantasia"). A través d'estos jocs, obri possibilitats per a incentivar la creativitat del xiquet. Les tècniques que s'expliciten en este llibre són: el binomi fantàstic, la hipòtesi fantàstica, el joguet com a personatge, el xiquet com a protagonista, el tractament de contes clàssics, faules, personatges de diversos materials, la construcció d'endevinalles i històries equivocades.

       Com he dit avanç, aquesta obra està plena de ferramentes i una diversitat de mètodes per a poder construir històries. Un dels sistemes que dona més importància l’autor és el “binomio fantástico”. 

      L'autor sosté que no pot nàixer una història d'una paraula solta, sinó que fa falta un binomi, dos paraules que lluiten entre si, com per exemple "perroarmario".

      El "binomio fantástico" precisa una certa distància entre eixes dos paraules, que una siga el prou estranya a l'altra i el seu acostament insòlit, perquè la imaginació es veja obligada a posar-se en marxa per a construir una història fantàstica en què ambdós elements estranys puguen conviure. En el "binomio fantástico" les paraules no són preses en el seu significat quotidià sinó que són "estranyades", tretes del seu context habitual. Per exemple, en el cas de la paraula "diván" el seu estranyament consistiria a tractar eixa paraula en els termes que parlaria d'ella una persona que mai haguera vist un divan ni sospitat els seus possibles usos. El procediment més simple per a crear una relació entre les paraules que formen un binomi és enllaçar-les amb una preposició i els articles corresponents.

    A continuació faré referencia a altres tècniques que també m’han agradat i volia destacar:

       La xinesa en l'estany: de la mateixa manera que quan es tira una xinesa a un estany es produeixen ones i distints efectes al seu voltant, "la paraula llançada a la ment per atzar produeix ones de superfície i de profunditat". Es produeixen associacions senzilles i complexes. Una paraula atrau a una altra per inèrcia. Una paraula a l'atzar pot funcionar com a paraula màgica.

      Un altre és el de l’error creatiu. A partir de l’error en l’escriptura o en la pronunciació de paraules, es poden crear noms de personatges, poblacions, etc. Aquesta tècnica ajuda als xiquets a construir històries de manera divertida i graciosa, allunyant-los de la sensació de por a equivocar-se. D’aquesta manera no oprimim al xiquet quan li diem que s’ha equivocat en alguna cosa i el motivem per a fer-ho millor la pròxima vegada.

     Rodari també proposa que no tot són crear histories, sinó que també es pot fomentar la creativitat i la imaginació mitjançant la creació d’endevinalles, com comenta també en un dels capítols.

    Un altra estratègia que recomana és utilitzar els contes clàssics que es saben tots els xiquets per a anar modificant-los durant el temps que es va contant i d’aquesta manera els xiquets al saber-se la història s’ha assabentaran i els resultarà graciós. A partir d’aquest moment podem invitar-los a que ells també imaginen una història diferent, quant més graciosa millor i així potenciarem la crea creativitat.

    Com a conclusió, dir que es un llibre que m’ha resultat molt útil per a utilitzar en la meua futura pràctica docent i del qual he aprés com fomentar d’un altra manera la creativitat i la imaginació dels alumnes.

Bibliografia utilitzada:

- Rodari, Gianni. (1973/2004). Gramàtica de la fantasia. Introducció a l’art d’inventar històries. Barcelona: Columna.

Llegir per a crèixer i Poemania

En aquesta ressenya parlaré sobre dos llibres de vital importància en la nostra pràctica docent, tant a casa com a l'escola, aquests són anomenats "Poemania" i "Llegir per a créixer".

"Poemania" està escrit per Anna Ballester i l'editorial és Bromera. Tracta de ser una guia pràctica per a fer lectors i lectores de poesia i sorgeix per la necessitat i la falta de consideració en la qual es té la poesia. "Poemania" arreplega les reflexions didàctiques generades després de la realització de tallers de poesia amb xiquets de diferents edats i en diferents nivells educatius. Aquesta guia ofereix, fonamentalment, una relació d'activitats de caràcter lúdic per a practicar la lectura, l'escriptura i la representació de textos poètics, tant en l'escola com en l'àmbit familiar.

La lectura del llibre es pot fer de forma fragmentària, quan tinguem uns moments lliures, però els consells i les estratègies de motivació lectora s'haurien de dur a terme de forma constant durant tota la infància i l'adolescència si volem que siguen realment eficaces. L'objectiu de la guia és encomanar el plaer de llegir i escriure textos poètics en la nostra llengua i compartir moments màgics i commovedors. Les estratègies que proposem contribuiran a crear un ambient de treball engrescador, intentaran contagiar les ganes de transgredir les barreres del llenguatge quotidià.

Entre aquestes estratègies que anem a trobar en el llibre podem destacar una que s'anomena la "vareta màgica" que serveix per a la memorització de poemes però també es pot extrapolar a unes altres assignatures com matemàtiques a les taules de multiplicar. A més a més vull destacar una altra estratègia que dóna aquest llibre que s'anomena "el cadàver exquisit" que consisteix a unir frases seqüenciades entre els companys veient a soles l'última frase que hi ha i l'alumne continuar-la, aquesta estratègia és perfecta per a promoure la creativitat i la imaginació. 

Els pares senten la necessitat de disposar de materials útils per a gaudir de la poesia en família. Per això, moltes de les activitats que proposem es poden fer també a casa. En eixe sentit, s'ha tingut molt en compte aspectes com ara:

Gramàtica de la fantasia

La Gramàtica de la fantasia és l'obra més coneguda de Gianni Rodari. Gianni Rodari naix en Omegna (Itàlia) en 1920. En 1929 mor el seu pare i és enviat a viure amb una tia. Posteriorment, entra al seminari de Sant Pere Màrtir, on Rodari roman fins als 14 anys. Després obté una beca per a seguir estudiant. Encara que sempre va voler ser músic, va acabar sent mestre. Gramàtica de la fantasia no és un llibre per a xiquets, sí que ho és sobre xiquets.

L'autor fa una aposta per una escola i un ambient familiar que estimule al xiquet a crear, no solament a obeir i rebre coneixement de forma passiva. Proposa jocs que estimulen aquesta creativitat basant-se en les seues experiències amb els xiquets que ha tingut en els centres que ha estat. La creativitat dels xiquets s'ha de conrear en totes les adreces. La imaginació del xiquet s'ha d'estimular per a inventar paraules, així aplicarà els seus instruments sobre tots els aspectes de la seua experiència que desafien la seua creativitat.

“Las fábulas sirven a las matemáticas como las matemáticas sirven a las fábulas".

Gramàtica de la fantasia és una eina molt flexible. El seu principal propòsit és descriure diferents mètodes per a estimular la creativitat. Ens presenta diferents tècniques per a generar idees amb les quals construir històries. Per a ell, l'interessant és el procediment que desemboca en l'aparició de la idea, no la redacció del futur explique El principal mètode d'estimulació de la imaginació que proposa Rodari és el denominat "Binomi fantàstic".

Consisteix a enfrontar dues paraules estranyes entre si. El binomi de paraules obliga a l'ús de la imaginació per a posar-les en relació. Resulta molt important que les paraules siguen molt diferents/oposades. Rodari està convençut que el binomi fantàstic no solament es pot utilitzar per a la creativitat de la llengua i la redacció sinó també jocs que proposa podran ser útils per a les matemàtiques i altres camps.

"La función creadora de la imaginación es esencial tanto para los descubrimientos científicos como para el surgimiento de la obra de arte."

D'altra banda, Rodari fa esment de la hipòtesi fantàstica: mentre que en el binomi fantàstic es forma a partir de dos substantius (per exemple, armari i gos), en la hipòtesi fantàstica participen un substantiu i un verb per a formar la pregunta què passaria si "verb" i "substantiu"?

També un altre dels recursos més cridaners és el prefix arbitrari que consisteix a formar un binomi entre una paraula i un prefix. S'obtenen nous objectes, personatges o accions. Rodari ens parla de bispluma, minimillonarios o indeber. Proposa escriure dues columnes paral·leles, una amb prefixos i una altra amb substantius triats a l'atzar. A continuació, es combinen ambdues columnes.

L'error creatiu per la seua banda porta a un descobriment sorprenent. En aquest cas, Rodari ens proposa aprofitar els errors per a crear noves idees, quasi sempre de tipus humorístic. L'error ortogràfic de canviar Tanzània per Manzania açò deriva en la creació d'un nou país molt interessant.

L'element estrany és una part del binomi, i la resta d'elements l'altra. L'exemple que apareix en la Gramàtica de la fantasia és tan explicatiu que val la pena reproduir-ho. Es tracta de donar als xics en l'aula una llista de paraules perquè creuen una història amb elles, i la llista en concret d'aquest exemple és: xiqueta, bosc, flors, llop, àvia, helicòpter. Ha sorgit el binomi fantàstic "Caputxeta Roja - helicòpter".

Creació de personatges: el binomi "home - vidre" li serveix a Rodari per a crear un nou personatge. També utilitza "piano - vaquer". La gran cridada d'atenció d'aquest mètode és que la història ve donada en gran manera pel protagonista. En definitiva, imaginar històries sobre aquest tipus de personatges ens porta a un procés en el qual empaitem, ja que hem de tenir en compte les seues característiques per a imaginar les seues pors, capacitats, limitacions, i fins i tot la seua personalitat.

Videojocs per la seua banda consisteix a retallar títols de periòdics i revistes i barrejar-los per a aconseguir notícies absurdes i/o divertides.Per exemple: Un jutge / investiga per a ser més net / davant el fracàs de les negociacions.

Una altra opció és contestar a una sèrie de preguntes que configuraran uns esdeveniments i una història: Qui era?, On estava?, Què feia?, Què va dir?, Com va acabar?, o altres preguntes que ens podem inventar. Una forma divertida pot ser que un grup o una persona responga a la primera pregunta en una fulla i la passe sense que ningú puga veure la resposta. El següent grup o persona respon a la segona i així successivament. Quan s'acaba, es llig la història completa. El mateix es pot fer a través de dibuixos.

Després d'analitzar el “Binomi fantàstic” i les seues variants, una altra qüestió que presenta Rodari és la “creativitat”. Rodari critica l'escola tradicional. Es queixa que les capacitats més valorades d'un alumne són l'atenció i la memòria, mentre que la imaginació es considera secundària.

Fa un aclariment de la diferència entre la imaginació i la fantasia. Com bé diu, la imaginació és solament reproductora, mentre que la fantasia és creadora. Segons Rodari, la creativitat és sinònim de pensament divergent.

“Una mente creativa es activa, inquieta, descubridora de nuevos problemas allí́ donde otros temen indagar. La creatividad, además, tiene un carácter festivo”.

Rodari proposa una educació basada en la creativitat. Afegeix que, per a crear, és molt millor com més es conega de la realitat, perquè el coneixement amplia el radi d'acció de la ment creativa. Tot el pensament de Rodari sobre la creativitat, del joc, fins i tot de la necessitat urgent d'una reforma de l'escola, està sempre intervingut per la reflexió sobre el llenguatge. Rodari està convençut que la paraula és acció i que a través el seu ús creatiu és possible no solament transformar el pensament, sinó també la realitat.

Es pot concloure que el llibre es compon de dues parts clarament diferenciades, encara que barrejades quant a la seua localització en el text.La primera estudia mètodes per a estimular la creativitat. En ella s'engloben les explicacions sobre el "Binomi fantàstic" i les seues variants. També pertanyen a aquesta part altres propostes, com jugar a construir endevinalles, utilitzar els contes tradicionals com a matèria primera per a diversos jocs...

La segona pretén trencar les barreres a la creativitat. En aquesta part trobem les seues crítiques cap al sistema educatiu i les seues propostes de canvi. Però no solament es dirigeix a l'escola, aborda la família i la societat en general, perquè a Rodari li interessen tots els ambients en els quals es desembolica el xiquet. Parla de la utilització creativa dels errors, dedica una part del llibre a històries "tabú", analitza com fer que el xiquet vença les seues pors... La seua proposta és la de trencar les barreres a la creativitat utilitzant l'humor i la component festiva de l'acte de crear.

És interessant remarcar la idea que, per a crear, millor serà com més coneixement adquirim. Si considerem el coneixement com una col·lecció de conceptes, és clar que un major coneixement suposa un major nombre de conceptes disponibles. Si un binomi fantàstic consisteix en l'enfrontament de dos conceptes, la persona que conega major nombre d'aquests estarà en millor disposició de crear, per probabilitat. Creativitat i coneixement estan, sens dubte, molt lligades. Però hem de ser acurats i no confondre coneixement amb dades memoritzades.

BIBLIOGRAFÍA UTILITZADA:

• Cuatrogatos, B. (2017). Cuatrogatos.org. Recuperat 13 Maig 2017, a partir de http://www.cuatrogatos.org/show.php?item=147
• Rrpg, E. (2012). Gianni Rodari, “Gramática de la fantasía”. El rinconcito de Esther. Recuperat 14 Maig 2017, a partir de https://elriconcitodeesther.wordpress.com/2012/03/24/gianni-rodari-gramatica-de-la-fantasia/ 
• Rodari, G. (2016). Gramàtica de la fantasia (1st ed.). [Barcelona]: Labutxaca.