Gramàtica de la fantasia
(2ª Pràctica 27)
Gamàtica de la fantasia,
de 1973, és un llibre de Gianni Rodari on estan
recopilades totes les experiències de l’autor mentre que ensenyava l’idioma
italià a uns xiquets d’una família alemana. Rodari no parla a aquest llibre
sobre què és allò que contava, sinó com se li ocorrien les histories i quins
trucs utilitzava. Ell sempre portava damunt una llibreta, la qual anomenà “quadern de fantàstica” i ho anava
anotant tot.
En 1970, a rebre el Premi Andersen, on va dir aquesta frase:“Cal
tenir una gran fantasia, una forta imaginació per ser un gran científic —per
imaginar coses que no existeixen encara—, per imaginar un món millor d’aquell
en què vivim i posar-se a treballar per construir-lo...”
És un
llibre que tracta sobretot de com ensenyar als xiquets a crear les seues
pròpies histories, ja que els convida a l’art d’inventar i de crear-ne. És important
destacar que la intenció de l’autor és fer veure a tothom que la imaginació
també forma part de l’educació, i amb les seues tècniques ens mostra com
potenciar-la.
Rodari
ens parla al seu quadern de 45 tècniques, concretament, les següents: Antecedents; La Pedra en l'estany; La
paraula "Hola"; El binomi fantàstic; "Llum i sabates"; Què
passaria si...; El iaio de Lenin; El prefix arbitrari; L'error creatiu; Els
vells jocs; Utilitat de Giosué Carducci; Construcció d'un Limerick; Construcció
d'una endevinalla; La falsa endevinalla; Els contes populars com a matèria
primer; Anem a confundir contes; Caputxeta Roja en helicòpter; Els contes al
revés; Allò que passa després; Encisam de contes; Calcant contes; Les cartes de
Propp; Franco Passatore posa "les cartes en un conte"; Contes en clau
obligatòria; Anàlisi de la Befana; L’homet de vidre; Piano-Bill; Menjar i jugar
a menjar; Històries de taula; El viatge al voltant de ma casa; El joguet com a
personatge; Títeres i titelles; El xiquet com a protagonista; Historia Tabú; Pedrito
i el Fang; Històries per a riure; La matemàtica de les històries; El xiquet que
escoltava els contes; El xiquet que llig historietes; Historia per a jugar; La
cabra del senyor Séguin; Si el iaio es convertix en gat; Jocs en la Pineda;
Imaginació, creativitat, escola; Fitxes.
Com he
dit anteriorment, aquestes tècniques serveixen per a ensenyar a crear
històries. Hi ha un fum de xiquets que volen inventar i no saben per on
començar, per això, Gianni Rodari considera que mereixen una resposta.
“Siempre hay un niño – diu Rodadri - que te pregunta: «¿Cómo se inventan las historias?», y se merece una respuesta honesta.”
També
poden fer ús d’aquest llibre els mestres, perquè realment és una bona forma d’ensenyar
la lecto-escriptura dins de la Literatura Infantil i juvenil.
Però
Rodari no assoles vol introduir al xiquet en el món de la literatura, sinó que
apropa a tot el món a endinsar-se en una historia i completar-ne la trama.
A continuació
vaig a parlar un poc de les tècniques que més m’han agradat:
Què
passaria si...? Aquesta és una tècnica que l’he
escollit per la seua simplicitat, perquè considere que és fàcil d’emprar per
qualsevol xiquet. La tècnica consisteix en fer preguntes a partir d’un subjecte
i un predicat al atzar. Per exemple, la ciutat de Valencia, i el predicat “volar”:
Què passaria si la ciutat de Valencia volara?
Açí, els xiquets comencen a deixar volar la seua imaginació, perquè les
possibilitats de donar una resposta a eixa pregunta són infinites. Poden
imaginar-se com reaccionaria la gent, els problemes que ocasionaria aquest
esdeveniment, les discussions que sortirien... En aquestes històries, els
xiquets de ciutat es veuen obligats a fer intervindré personatges desconeguts,
mentre que els de poble tindran nom i cognom perquè els coneixen prou. A més, quant
més ridícules i absurdes siguen les preguntes que formulen, més creatives i
divertides seran les respostes, és a dir, es fa ús de la fantasia per a relacionar-lo
amb lo real. Un exemple que fica Kafka al seu llibre Metamorfosi, és la resposta a la pregunta Què passaria si un home es despertara transformat en escarabat?
Els
contes populars com a matèria prima: Considere
que és útil aquesta tècnica perquè tots coneixem un munt de contes i fabules
populars amb les quals treballar, primer utilitzant tradicions com a font dels
relats, i després desenvolupa la idea de canviar relats ja coneguts. Per això,
aquesta tècnica va de la mà d’Anem a confondre contes. Aquesta tècnica
es pot emprar en qualsevol moment a qualsevol lloc. Els xiquets recorden
perfectament els contes que sentien de menuts i es saben de memòria tots els
personatges. Per això, si els contem el conte un tant canviat, es donaran
compte. I d’això justament consisteix la tècnica, en fer una paròdia dels
contes populars, per a fer-los més interesants i que els tornen a atraure. Els xiquet/a
començarà a canviar la història al seu gust quant més absurda millor. Aquesta
és una tècnica que al principi pot irritar un poc als xiquets, ja que no volen
sentir una versió distinta d’un conte que sempre ha segut d’una manera. Però
poc a poc aprendran a desprendre’s d’aquesta por i a desfer-se de les idees fixes.
Allò
que passa després: és
una tècnica molt divertida per a
inventar-se nous finals o anar inventant-se una història sobre la marxa a
partir de la pregunta “i després?”
que fan els xiquets al narrador. Podem fer inclòs que un conte no termine mai,
o que acabe quan el xiquet ja estiga satisfet i no pregunte més. També podem
simplement introduir en la historia un element nou. Per exemple, al conte de
Pinotxo, un xiquet introduí un tresor en la barriga de la balena, per la qual cosa,
el relat continuà amb la recerca del tresor. O per exemple, podem destacar tota
l’estona el fet de que el nas de Pinotxo cresca a cada volta que ment i que
Pinotxo menta a propòsit per aconseguir llenya.
Seguint
el mateix fil dels contes, trobem la tècnica d’Encisam de fabules,
que com el propi nom diu, consisteix en mesclar dos o més contes en un. Assoles
es té que pensar com unir-los bé i en què moment per a que ens quede tot un
conte molt original, en el qual els personatges més distints conviuen
fantàsticament.
Piano-Bill és
una tècnica que utilitza als personatges per a crear històries noves. D’una
banda, tenim l’opció d’agafar a un personatge, com pot ser un superheroi, i amb
les característiques que coneguem d’ell (incloent les dels seus antagonistes) i
a partir d’ací inventar noves aventures que li passen. Però per altra banda,
tenim la possibilitat d’agafar a aquest personatge i canviar-li la seua
personalitat, amb la qual cosa, ens eixiran histories totalment noves i
distintes, o per exemple, canviar el seu poder característic per un altre; o un
objecte, com la seua arma.
Menjar
i “jugar a menjar”: he triat aquesta tècnica perquè
crees que és una tècnica que tots coneixem, que hem fet o que ens la han fet a
nosaltres, però pot ser desconeixíem la seua importància. Es tracta d’una
tècnica basada en el diàleg d’una mare amb el seu fill. Un exemple seria les típiques
paraules que es diuen quan li dones de menjar a un bebè: “Aquesta, per mamà, aquesta pel papà, aquesta pel teu germà i aquesta
per iaia que està asegudeta a la cadireta...” Utilitzant personatges que
siguen propers per al xiquet, aconseguirem despertar significativament la seua
atenció, ja que els personatges es converteixen en les cullerades del seu
menjar. Així, dinar es transforma en un joc per als menuts.
Una altra
tècnica que m’ha agradat molt és la de Viatje al voltant de ma casa, perquè em
pareix d’allò més divertit. Per a un adult, els objectes de la casa no tenen
més importància que la seua utilitat, i no ens reparem a pensar en ells ja que
formen part de la nostra vida quotidiana. Però per a un xiquet, tots els
objectes de casa son motius d’experimentació. Una taula, per au adult, no té
més misteri que allò que utilitzem per a dinar o ficar coses, però per a un
xiquet menut, una taula pot fer de sostre, pot ser la seua cova. Una aixeta li
ocasiona molts dubtes sobre d’on ix l’aigua o sobre si hi haurà un home a l’altre
costat de la paret amb una mànega proporcionant aigua. De tots els objectes de
casa podem crear una història, deixant volant la imaginació del xiquet. Però tenim
que tindre cura d’açò perquè quan van creixent viuen en una mentida, per la
qual cosa pense que tenim que deixar molt clara la diferencia entre jugar a
inventar-nos coses amb ells i la realitat de les coses.
Parlant
d’objectes, la tècnica El joguet com a personatge parla
sobre la funcionalitat dels joguets per als xiquets. Podem trobar tota mena d’objectes
reals en forma de joguet, des de persones (nines) com cotxes, ferramentes,
cuines, cunetes, avions i qualsevol altre objecte que vos podau imaginar. Els joguets
són com un món en miniatura que permet al xiquet manipular-lo i crear histories
jugant amb ells. Poden inventar-se que són els pares de les nines, que tenen la
seua pròpia casa amb cuina, o que són el propi cotxe personificat, que els
animals parlen, li donen veu als ninots i juguen parlant, fent un monòleg
constant. S’inventen la personalitat de cada joguet i les aventures que lis
passen.
I molt
paregut ocorre amb la tècnica de marionetes i títeres, que consisteix a
fer teatres en els quals s’inventen una historia i li fiquen veu a les titelles
creant la seua personalitat.
Com a
conclusió, és un llibre molt divertit i creatiu, ja que dona un fum d’idees per
a que tu també pugues escriure el teu propi, noves històries, les teues pròpies
versions... A més és molt entretingut i amé, així com fàcil de llegir i
atendre, perquè l’autor empra paraules molt comuns i intel·ligibles per a
qualsevol que el llija, com diu en una de les tècniques: “comprendí
que no siempre es necesario decir todo lo que se sabe. Por eso, en este libro,
me abstengo cuanto puedo de emplear las palabras difíciles que conozco.”
Bibliografia:
- Rodari, Gianni. (1973/2004). Gramàtica de la fantasia. Introducció a l’art d’inventar històries. Barcelona: Columna.
