Gramàtica de la Fantasia

Gramàtica de la fantasia

(2ª Pràctica 27)

Gamàtica de la fantasia, de 1973, és un llibre de Gianni Rodari on estan recopilades totes les experiències de l’autor mentre que ensenyava l’idioma italià a uns xiquets d’una família alemana. Rodari no parla a aquest llibre sobre què és allò que contava, sinó com se li ocorrien les histories i quins trucs utilitzava. Ell sempre portava damunt una llibreta, la qual anomenà “quadern de fantàstica” i ho anava anotant tot.

En 1970, a rebre el Premi Andersen, on va dir aquesta frase:“Cal tenir una gran fantasia, una forta imaginació per ser un gran científic —per imaginar coses que no existeixen encara—, per imaginar un món millor d’aquell en què vivim i posar-se a treballar per construir-lo...”

És un llibre que tracta sobretot de com ensenyar als xiquets a crear les seues pròpies histories, ja que els convida a l’art d’inventar i de crear-ne. És important destacar que la intenció de l’autor és fer veure a tothom que la imaginació també forma part de l’educació, i amb les seues tècniques ens mostra com potenciar-la.

Rodari ens parla al seu quadern de 45 tècniques, concretament, les següents: Antecedents; La Pedra en l'estany; La paraula "Hola"; El binomi fantàstic; "Llum i sabates"; Què passaria si...; El iaio de Lenin; El prefix arbitrari; L'error creatiu; Els vells jocs; Utilitat de Giosué Carducci; Construcció d'un Limerick; Construcció d'una endevinalla; La falsa endevinalla; Els contes populars com a matèria primer; Anem a confundir contes; Caputxeta Roja en helicòpter; Els contes al revés; Allò que passa després; Encisam de contes; Calcant contes; Les cartes de Propp; Franco Passatore posa "les cartes en un conte"; Contes en clau obligatòria; Anàlisi de la Befana; L’homet de vidre; Piano-Bill; Menjar i jugar a menjar; Històries de taula; El viatge al voltant de ma casa; El joguet com a personatge; Títeres i titelles; El xiquet com a protagonista; Historia Tabú; Pedrito i el Fang; Històries per a riure; La matemàtica de les històries; El xiquet que escoltava els contes; El xiquet que llig historietes; Historia per a jugar; La cabra del senyor Séguin; Si el iaio es convertix en gat; Jocs en la Pineda; Imaginació, creativitat, escola; Fitxes.

Com he dit anteriorment, aquestes tècniques serveixen per a ensenyar a crear històries. Hi ha un fum de xiquets que volen inventar i no saben per on començar, per això, Gianni Rodari considera que mereixen una resposta.

“Siempre hay un niño – diu Rodadri - que te pregunta: «¿Cómo se inventan las historias?», y se merece una respuesta honesta.”

També poden fer ús d’aquest llibre els mestres, perquè realment és una bona forma d’ensenyar la lecto-escriptura dins de la Literatura Infantil i juvenil.

Però Rodari no assoles vol introduir al xiquet en el món de la literatura, sinó que apropa a tot el món a endinsar-se en una historia i completar-ne la trama.

A continuació vaig a parlar un poc de les tècniques que més m’han agradat:

Què passaria si...? Aquesta és una tècnica que l’he escollit per la seua simplicitat, perquè considere que és fàcil d’emprar per qualsevol xiquet. La tècnica consisteix en fer preguntes a partir d’un subjecte i un predicat al atzar. Per exemple, la ciutat de Valencia, i el predicat “volar”: Què passaria si la ciutat de Valencia volara? Açí, els xiquets comencen a deixar volar la seua imaginació, perquè les possibilitats de donar una resposta a eixa pregunta són infinites. Poden imaginar-se com reaccionaria la gent, els problemes que ocasionaria aquest esdeveniment, les discussions que sortirien... En aquestes històries, els xiquets de ciutat es veuen obligats a fer intervindré personatges desconeguts, mentre que els de poble tindran nom i cognom perquè els coneixen prou. A més, quant més ridícules i absurdes siguen les preguntes que formulen, més creatives i divertides seran les respostes, és a dir, es fa ús de la fantasia per a relacionar-lo amb lo real. Un exemple que fica Kafka al seu llibre Metamorfosi, és la resposta a la pregunta Què passaria si un home es despertara transformat en escarabat?

Els contes populars com a matèria prima: Considere que és útil aquesta tècnica perquè tots coneixem un munt de contes i fabules populars amb les quals treballar, primer utilitzant tradicions com a font dels relats, i després desenvolupa la idea de canviar relats ja coneguts. Per això, aquesta tècnica va de la mà d’Anem a confondre contes. Aquesta tècnica es pot emprar en qualsevol moment a qualsevol lloc. Els xiquets recorden perfectament els contes que sentien de menuts i es saben de memòria tots els personatges. Per això, si els contem el conte un tant canviat, es donaran compte. I d’això justament consisteix la tècnica, en fer una paròdia dels contes populars, per a fer-los més interesants i que els tornen a atraure. Els xiquet/a començarà a canviar la història al seu gust quant més absurda millor. Aquesta és una tècnica que al principi pot irritar un poc als xiquets, ja que no volen sentir una versió distinta d’un conte que sempre ha segut d’una manera. Però poc a poc aprendran a desprendre’s d’aquesta por i a desfer-se de les idees fixes.

Allò que passa després: és una tècnica molt divertida  per a inventar-se nous finals o anar inventant-se una història sobre la marxa a partir de la pregunta “i després?” que fan els xiquets al narrador. Podem fer inclòs que un conte no termine mai, o que acabe quan el xiquet ja estiga satisfet i no pregunte més. També podem simplement introduir en la historia un element nou. Per exemple, al conte de Pinotxo, un xiquet introduí un tresor en la barriga de la balena, per la qual cosa, el relat continuà amb la recerca del tresor. O per exemple, podem destacar tota l’estona el fet de que el nas de Pinotxo cresca a cada volta que ment i que Pinotxo menta a propòsit per aconseguir llenya.

Seguint el mateix fil dels contes, trobem la tècnica d’Encisam de fabules, que com el propi nom diu, consisteix en mesclar dos o més contes en un. Assoles es té que pensar com unir-los bé i en què moment per a que ens quede tot un conte molt original, en el qual els personatges més distints conviuen fantàsticament.

Piano-Bill és una tècnica que utilitza als personatges per a crear històries noves. D’una banda, tenim l’opció d’agafar a un personatge, com pot ser un superheroi, i amb les característiques que coneguem d’ell (incloent les dels seus antagonistes) i a partir d’ací inventar noves aventures que li passen. Però per altra banda, tenim la possibilitat d’agafar a aquest personatge i canviar-li la seua personalitat, amb la qual cosa, ens eixiran histories totalment noves i distintes, o per exemple, canviar el seu poder característic per un altre; o un objecte, com la seua arma.

Menjar i “jugar a menjar”: he triat aquesta tècnica perquè crees que és una tècnica que tots coneixem, que hem fet o que ens la han fet a nosaltres, però pot ser desconeixíem la seua importància. Es tracta d’una tècnica basada en el diàleg d’una mare amb el seu fill. Un exemple seria les típiques paraules que es diuen quan li dones de menjar a un bebè: “Aquesta, per mamà, aquesta pel papà, aquesta pel teu germà i aquesta per iaia que està asegudeta a la cadireta...” Utilitzant personatges que siguen propers per al xiquet, aconseguirem despertar significativament la seua atenció, ja que els personatges es converteixen en les cullerades del seu menjar. Així, dinar es transforma en un joc per als menuts.

Una altra tècnica que m’ha agradat molt és la de Viatje al voltant de ma casa, perquè em pareix d’allò més divertit. Per a un adult, els objectes de la casa no tenen més importància que la seua utilitat, i no ens reparem a pensar en ells ja que formen part de la nostra vida quotidiana. Però per a un xiquet, tots els objectes de casa son motius d’experimentació. Una taula, per au adult, no té més misteri que allò que utilitzem per a dinar o ficar coses, però per a un xiquet menut, una taula pot fer de sostre, pot ser la seua cova. Una aixeta li ocasiona molts dubtes sobre d’on ix l’aigua o sobre si hi haurà un home a l’altre costat de la paret amb una mànega proporcionant aigua. De tots els objectes de casa podem crear una història, deixant volant la imaginació del xiquet. Però tenim que tindre cura d’açò perquè quan van creixent viuen en una mentida, per la qual cosa pense que tenim que deixar molt clara la diferencia entre jugar a inventar-nos coses amb ells i la realitat de les coses.

Parlant d’objectes, la tècnica El joguet com a personatge parla sobre la funcionalitat dels joguets per als xiquets. Podem trobar tota mena d’objectes reals en forma de joguet, des de persones (nines) com cotxes, ferramentes, cuines, cunetes, avions i qualsevol altre objecte que vos podau imaginar. Els joguets són com un món en miniatura que permet al xiquet manipular-lo i crear histories jugant amb ells. Poden inventar-se que són els pares de les nines, que tenen la seua pròpia casa amb cuina, o que són el propi cotxe personificat, que els animals parlen, li donen veu als ninots i juguen parlant, fent un monòleg constant. S’inventen la personalitat de cada joguet i les aventures que lis passen.

I molt paregut ocorre amb la tècnica de marionetes i títeres, que consisteix a fer teatres en els quals s’inventen una historia i li fiquen veu a les titelles creant la seua personalitat.

Com a conclusió, és un llibre molt divertit i creatiu, ja que dona un fum d’idees per a que tu també pugues escriure el teu propi, noves històries, les teues pròpies versions... A més és molt entretingut i amé, així com fàcil de llegir i atendre, perquè l’autor empra paraules molt comuns i intel·ligibles per a qualsevol que el llija, com diu en una de les tècniques: “comprendí que no siempre es necesario decir todo lo que se sabe. Por eso, en este libro, me abstengo cuanto puedo de emplear las palabras difíciles que conozco.”

Bibliografia:

-  Rodari, Gianni. (1973/2004). Gramàtica de la fantasia. Introducció a l’art d’inventar històries. Barcelona: Columna.