Joan Antoni i els torpalls

Això va anar i era… un home que vivia a Castalla, que per si no el sabeu, és un municipi de la Comunitat Valenciana situat en l'interior de la província d'Alacant, en la comarca de la Foia de Castalla, i aquest tenia la dona feta un torpall. La pobra no en pegava cap en terrer: igual li socarrava l’olla un dia, com un altre li deixava crues les verdures; li posava pedaços de mil coloraines quan s’esqueixava els pantalons, i de feines del camp no cal ni parlar-ne…

―M’has eixit un torpall acabat, filla meua ―solia queixar-se ell.

Tan i tan avorrit es va veure de la seua muller, que un diumenge de mati, tot dient renecs, se’n va anar per un camí cap a sol ixent, a veure si trobava o no trobava pel món gent tan ximple com la seua dona. Si no n’hi trobava, es descasaria sense remei, i si hi anava trobant-ne, es consolaria i se’n tornaria a casa.

Caminant, caminant, va arribar a un poble net i enlairat, elevat, on hi havia molta alegria. Com que era cap a les dotze, Joan-Antoni sentia ja desmai; però, així i tot, es va posar a parlar amb un home vell sobre la gent del poble, els seus costums… per veure si hi havia molts torpalls per aquelles rodalies. Com que la conversa es feia llarga, va dir l’home:

―Passe, passe, germà i xarrarem asseguts dins ma casa.

Així ho feren. I, en això, la muller de l’home vell va eixir de la cuina a dir al seu marit que tenia el dinar a taula.

―Escolte ―feu llavors l’home vell―, ja que ha arribat tant a temps, dinarà amb nosaltres.

La muller salta com un lluquet, és a dir tota irritada:

―Quines coses tens, Jordi!… !Sense dinar deu venir l’home!…

―Te raó la dona ―va dir Joan-Antoni―. No he dinat; però és igual, perquè adés m’he fet un bon esmorzarot. I tornant, oncle Jordi, al que anàvem:

―Tots en el poble són tan llestos com la seua dona?

―Que, home! ―respongué Jordi― Si jo m’he casat amb la més simpla!

Joan-Antoni se n’isqué dient-se a mitja veu:

―Ja no cal que m’hi entretinga més! Ací són llestos com a dimonis!

Se n’anà del poble i prosseguí la caminada. En fer-se poqueta nit, albira al peu d’una serra un llogaret de cinquanta o seixanta cases. Arriba a la primera casa i, al temps que espentava la porta, va dir:

―Avé Maria!

Isqué una dona jove a veure qui era i el feu passar a la cuina on hi havia bastant personal.

―Que vol, germà? ―li demana el pare de família.

―Se m’ha fet fosc anant cap a la Marina, i, com que no se si hi ha hostal, he tocat ací. Pagant i agraint, m’hi podria quedar?

―És clar, home, és clar. I sense pagar-nos res. Això calia!

Joan-Antoni els dona les gràcies i començaren, com de costum en aquests casos, a fer-li preguntats, i tots amb la boca badada, a escoltar les coses que ell contava del seu poble. Els xicons mes petits jugaven per allí. En això digué un a un altre de més xicotet.

―Saps que ha dit la mare avui quan estava entrecavant el sembrat?

―Que ha dit?

―Que a l’estiu comprarà un porcell.

―I que?

―Que el porquet creixerà, el pare el matarà i en farà un mullador i jo hi mullaré i tu no hi mullaràs! En aquest cas, mullar vol dir sucar.

El petit, nomes sentir allò, es va tirar per terra i comença a plorar i a pegar bracillades, moviments ràpids amb els braços.

―Ai mare, ai pare! ―deia a crits―. !Que Pep mullarà i jo no mullaré!

S’alçaren tots i tot va ser clam i confusió.

―Fills meus, fills meus!

―Ai, pare, que no em deixa mullar!

―Vine ací, grandebades! ―digué el pare tot agarrant el fill gran pel bascoll―. Et mana ton pare que el deixes mullar.

D’allí a un moment tota la família cridava:

―Bé, bé! Visca!

―A mullar, a mullar!

Joan-Antoni es quedava meravellat de la imbecil·litat d’aquells muntanyesos que s’alegraven de deixar sucar d’un mullador del porc que encara no havien ni comprat! Aquesta gent en donaven cent i ratlla a la seua dona!

Quan és féu tard, es gità a la pallissa i, l’endemà, s’acomiadà d’aquells llogarencs tot agraint-los la seua acollença, i feu camí cap a on devia trobar-se la mar. Allà a mitjan matí, va fer cap en un poblet al voltant d’una superba església de pedra picada. Joan-Antoni entrà al poble i observà la cara d’albercocs que tenien quasi tots els veïns que hi trobava. En arribar a la placa de l’església, s’exclama admirat:

―Quina església més lletjota! Si no té cap finestra ni cap finestral!

Va adonar-se que hi havia molta gent enmig de la placa, tots amb garbells de batre a les mans. S’acostà a un rogle i va veure que posaven els garbells de cara al sol, se’l miraven ben mirat, escapaven a córrer i es ficaven dins l’església sense soltar els garbells.

―Que fan vostés?

―Calle, foraster, que tenim un disgust… Van fer l’església i els va eixir fosca, i ara, per manament del batle, estem arreplegant sol en els garbells per veure si li’l podem anar ficant dins. Però en passar del llindar, se’ns en fuig.

Joan-Antoni es posava les mans al cap i va pensar a guanyar-se uns dinerets…

―Jo els ho podria arreglar. Ara… que m’haurien de donar cent lliures.

El portaren a casa del batle i quedaren d’acord. Joan-Antoni va demanar tres escales de fer olives que eren eren unes escales triangulars, de fusta, amb una cama que els feia de suport, les va empalmar i va pujar amb la picola (és una escoda petita) a la mà, dalt la teulada, on va llevar amb dos grapats vuit o deu teules, i a picolades feu un bon botern, es a dir un bon forat.

De seguida, barrejat amb la pols i els algepsots, va entrar un bellíssim raig de sol dins l’esglesiota.

―És el Nostre Senyor! ―deia la gent badant boca.

―Siga qui siga ―conclogué el batle―. ! Aneu corrents, doneu-li els diners i que se’n vaja ell i el seu ferrament, que si li pega per amollar colps, en un dir Jesús ens derrocaria tot el poble! Joan-Antoni se’n va anar rient, cada volta més aconhortat de la ximpleria de la seua dona.

Agafa una costa avall i vinga xiular la tonada( és la melodia d'una cançó ) d’aquella cançoneta que diu:

Mare, vull casar-me;

mare, no sé amb qui.

Més val que no em case

i em quede fadrí.

Si em case amb una alta,

semblara un gegant;

no hi haurà prou roba

al moll d’Alacant.

Si em case amb xiqueta,

l’hauré de criar;

només que la toque

es posa a plorar.

Si em case amb beata,

pitjor que pitjor;

de matí va a missa,

de nit al sermó.

Si em case amb criada,

ja se allò que fan;

d’amagat dels amos

es mengen la carn.

Si això fa amb els amos,

també ho farà amb mi.

Més val que no em case

i em quede fadrí.

Fent-se també els seus raonaments i després d’haver-se entretingut a dinar a la vora d’una fonteta, va arribar a un poble blanc com una serrada de coloms. Hi arriba foscantet; els carrers eren solitaris i les portes tancades. S’acosta a colpejar-ne una i senti dins la casa crits i corregudes. Anà a una altra i el mateix. A l’hostal va eixir-li l’hostaler amb els cabells estarrufats, això significa que té els cabells, el pèl o les plomes aixecats i rígids  i un garrot a la ma.

―Passe, germà, passe… però és que tenim en tot el poble una desgràcia…

Entra i li ho contaren tot fil per randa: es tractava d’una invasió de ratolins.

―Però això com és? ―pregunta Joan-Antoni―; que no tenen gats?

―Gats? Això que és?

―Escolte el que li dic ―feu Joan-Antoni―: si em deixen un cavall corredor, aniré, aquesta nit mateixa, on puga trobar aqueix animal que es diu gat. Els en duré una parella per tal que crien, i ells acabaran amb les rates i els ratolins.

I així es va fer. A la matinada ja tornava cap al poble. El batle el rebé en una sala de dalt de sa casa. Joan-Antoni va traure els gats del sac i aquests, només olorar els ratolins, aquest vull, aquest no vull, qui sap les dotzenes que se’n menjaren. La casa del batle queda neta en més poc que canta un gall. Passats un parell de dies, quan ja els gats havien fet una mortaldat de ratolins, Joan-Antoni ja se’n volia anar i el batle li va dir:

―El poble està molt content, i, si et deixes els gats ací, et regalem el cavall que vas muntar i, a més, cent lliures. Et quedes satisfet?

―Si, gràcies, senyor batle ―respongué el castallut.

I embutxacant-se els diners, prengué comiat de tots els del poble i tira cap avall. Encara no havia fet un quart de camí des del poblet, quan va sentir a la seua esquena una cridòria estranya. I entremig de la gatzara va poder distingir el seu nom:

―Joan-Antoniiiii, Joan-Antoniiiii!

Es va aturar.

―Queeeee??????

―Quan s’acabaran les rates, que haurem de donar a aqueixos animals que has portaaaat?

―Allò que menjareu vosaltres! ―crida ell fent botzina amb les mans.

Però els d’allà avall entengueren: “Vos es menjarà a vosaltreees”. I sense més ni més, arrancaren a córrer esglaiats cap al poble a matar la pobra parella de gats.

 Joan-Antoni continua el viatge. A la seua esquerra s’alçava el Puig-Campana per si no sabíeu el Puig Campana, és una muntanya que forma part de les Cordilleres Prebètiques, amb una altitud de 1410 metres es tracta de la segona cima més elevada d’Espanya, com una muntanya màgica pel seu color de guspira i la seua forma perfecta. Massa bonic era allò per a tornar-se’n. Correria un poquet més; ara que duia el cavall…

Després de dormir en un hostal, l’endemà arriba a un poble famós per la torpalleria dels seus habitants. A la plaça Major, enfront de l’església, hi havia un pilot d’homes. S’hi va acostar i va veure un regidor que donava ordes:

―Res, res, no caldrà més preocupar-se’n. Avui s’ha acabat per sempre la lletjor de la serralla. “Que deu ser això de la lletjor de la serralla?”, pensa Joan-Antoni parant l’orella el millor que podia.

Prompte va saber que es referien a una matota molt negra i lletja que creixia entre dues lloses del campanar.

―Si, si ―prosseguia el regidor―; ara lligarem, allà amunt, una corriola, i ací avall l’ase de Batistet la Alficòs. Després passem la corda per la corriola, i… homes amb força! D’ací avall estirarem i l’apujarem a la serralla. Ja sabeu que als ases els agrada molt l’herba. Se la menjarà! Joan-Antoni no podia estar-se d’esclatar a riure.

A la fi, va veure com es duia a terme el pensament del regidor. L’ase fou hissat com un peix marraix. L’animal anava enlairant-se arran de la paret del campanar. Com que el nuc que havien fet era escorredor, la baga se li havia estret al coll, i el pobre començava a traure una llengua que feia temor.

―Ja llepa, ja llepa!

Que havia de llepar! El que passava es que l’ase s’havia ofegat. El castallut no va voler veure més, i quan, tot decidit, es dirigia cap als afores del poble, va observar que nous veïns corrien cap a la plaça i va sentir de nou els crits i les ordes del regidor. Joan-Antoni, encuriosit una altra volta, tira cap a la plaça també.

―No se’ns en riurà la serralla de la guitza! ―feia el regidor tot vermell―. Dugueu totes les botes del poble! En farem un carrell: dos fadrins s’hi aniran encamellat i arrancaran la matota. I tots vinga de dur botes.

Passada una hora, quan ja el carrell arribava quasi a la campana, digué cridant algú:

―No en queden més!

―Doncs nosaltres no hi arribem encara ―informaven els de dalt.

El regidor aleshores es pega una palmada en el front:

―Que sou retorpalls, amics. Llevem-la del capdavall i posem-la al capdamunt!

I així ho feren. Joan-Antoni, al sentir allò, tingué compte d’esperonar el cavall, i isqué del poble al galop, cap a un altre. A la plaça ja podeu imaginar tot el que succeí: tot el carrell de botes se’n vingué de nassos, i els dos fadrins costa Deu i ajuda de davallar-los sans i bons. Després de dinar a l’ombra d’un garrofer, el castallut arriba a un poble en festes: el cor se li va eixamplar amb el so del tabalet i la dolçaina. Per si de cas la dolçaina és un instrument cònic de fusta amb molts forats i  el tabalet és un instrument de percussió el qual sempre acompanya a la dolçaina. Són els instruments típics Valencians.

A la primera casa, arrimat al brancal, que és una pedra o tumbé pot col·locar-se'n la part inferior d’una porta o finestra de manera horitzontal, molt capficat i trist, hi havia un home. Que feia allí, tan pensatiu quan tots devien estar a la placa ballant?

―Li passa res, germà?

―No me’n parle, amic, que estic en un embolicat…

―Conte-m’ho, que al bo i millor encara te remei la cosa.

―Passe, amic, i ens farem un colpet de moscatell…

Es van asseure i l’home trist comença a explicar-se.

―Doncs el que em passa, germà, es que la meua dona se n’ha volgut anar disfressada a ballar la dansa i m’ha manat que pasta jo, jo!, jo que encara no havia pastat en ma vida. Perquè,  arreglar la roba trencada cosint-li pedaços, fer l’olla i netejar si que ho he fet bona cosa de voltes, però pastar…

―No s’ho prenga així ―intenta d’aconhortar-lo Joan-Antoni a punt de riure.

―Que no m’ho prenga! Mire, ella se n’ha anat ben bonica. Duia un jupetí que du el llaurador en el vestit tradicional de “cos de podadora “que en diuen. I les manegues… són d’allò mes preciós. Es diuen “manegues d’astral”. Estava encantadora.

Ai! Però quan he abocat la farina en el llibrell per fer la pasterada i li he barrejat el llevat, allò se m’ha fet un envisc que no me’l treia de les mans. Passaren i va mostrar-li-ho.

Joan-Antoni, que no va fer més que ficar-hi la mà, quasi es queda allí a l’acte enganxat com un passerell.

―Açò cal consultar-ho a la dona. Jo tampoc m’hi entenc.

―I com? ―s’espantà encara més el marit cassola―. Com vaig allí enmig de la dansa i li pregunte res?… A més, ella no vol que la coneguen. Per això porta masquera.

―Calle, calle, que ja ho tinc ―va dir Joan-Antoni―. Vostè se’n ve ara amb mi a la dansa, i quan la seua dona passarà per davant nosaltres repicant les castanyetes, vostè li diu:

Cos de podadora, manegues d’astral:

a això que m’has encomanat,

l’aigua li ha fet mal.

La cara de l’home trist s’il·lumina.

―Anem, anem, que no tenim temps a perdre!

Isqueren i d’un bot es plantaren en la placa, que era una ascla d’or en aquells moments, tots disfressats amb carassetes, vestits i guarniments de bells colors. L’home trist, quan la seua muller ja passava per davant d’ells per segona vegada, solta amb veu forta la lliçó apresa:

Cos de podadora,

manegues d’astral:

a això que m’has encomanat,

l’aigua li ha fet mal.

La dona, molt graciosament, es gira i va respondre tot acompanyant-se del so de les castanyetes: Xacarracatxac, xacarracatxac. Posa-li farina i s’endurirà. Ja en sabien el remei. Se’n tornaren i afegiren farina a la pasta. I allò fou com posar oli en un cresol es a  dir com trobar una solució ràpida.

L’home volia fer-li un regal. però Joan-Antoni no li ho accepta, cosa rara en ell, tan profitós sempre. I es que tot aquest cas l’havia trastocat. Mentre que s’acomiadava amb un “adéu”, es va dir a si mateix en veu baixa.

―Uns no arriben i altres se’n passen. Ací, son les dones massa llestes, i estic veient pels meus ulls que potser val més que siguen torpalls.

En el nou poble al qual va arribar després, estava guaitant unes coses i altres quan li va cridar l’atenció una velleta que fregava i refregava un taulell i hi posava com un pegat, que és un tros de tela o una altra matèria que s’impregna en una substància aglutinant i s’aplica com apòsit en una ferida, gra.

―Es pot saber que fem, bona dona?

―Que haig de fer, jove? Que estic intentant llevar a aquesta post tan bonica de dur el pa al forn, un nuc que te en la fusta. Com que no se com fer-ho, li estic posant un micapa (Cataplasma feta en farina o herbes) dels que jo em pose quan m’ix un gra, a veure si se li reblaneix. Però de moment, no se li lleva, no…

―Ni se li llevarà mai tampoc, bona dona! ―declara Joan-Antoni meravellat de la ximpleria de la vella―. Açò de les posts no es lleva com els grans de les persones, però jo porte un ferrament que, en un bell en sec, li’l pot llevar. Joan-Antoni tragué un ribot dels que gasten els fusters i deixa a la dona la post llisa com ella la volia.

―Que vol que li done en agraïment?

I, en aquells moments, es sentiren uns grans crits.

―Que passa, que passa? ―pregunta el castallut, que és una persona natural o propi de la localitat valenciana de Castalla.

―No res… es una boda ―digueren uns veïns amb gran indiferència― A la núvia ara li estant posant les mitges. I sabeu que va veure? Era una fadrina és dir, que no s´havia casat encara, ben bonica: l’apujaven dalt d’un balcó, baix, en el carrer, unes dones sostenien les mitges pel capdamunt, obertes, i la núvia era tirada daltabaix, dreta, per tal que encertes a ficar un peu en cada mitja.

―Deu del cel! Aquesta gent esta per a tancar a les gàbies, estaven bojos ―s’horroritza Joan-Antoni―. Duguen, duguen, torpalls; jo li les posaré abans que la maten d’una caiguda forta ―va oferir.

 I llavors isque el nuvi:

―Escolte, desvergonyit. Que es això de posar-li-les vostè?

―No malpense, jove. Només vull salvar-li la núvia. Done’m una mitja; jo me la posaré i els ensenyaré com es fa.

Quan va acabar d’ensenyar-los-ho, se n’anà cap a una altra vila; li feia por de quedar-se allí, no fos cosa que li fessen alguna barrabassada. A la vesprada, va passar pel costat d’un bancal d’alfals (Planta herbàcea anual, de la família de les papilionàcees, de trenta a setanta centímetres d’alçada), on hi havia sis dones que tallaven herba, ni mes ni menys que amb unes tisoretes d’aqueixes que es gasten per apanyar roba.

Es va quedar estupefacte!

―Escolteu, dones; amb tisoretes no es sega, es sega amb açò ―i va traure una corbella que és una ferramenta en mànec de fulla més curta i més corbada que la falç, per a segar herba que duia en el cabasset.

―Ui! ―cridaren totes alterades―. Això sembla una serp. Amague’s aqueix animal!

Però, després, per tot i per tot, volgueren que els acompanyes al poble. Allí el van presentar a molta gent i, per últim, prengué cartes en l’assumpte el senyor batle.

―Faça’m una demostració, germà ―demana a Joan-Antoni.

Aquests i molts veïns anaren a l’horteta del batle, i en un buf tota l’herba d’alfals que hi havia resta panxa en amunt, segada. Després de pagar-li vint lliures, el batle li va dir:

―Germà, a vostè li donarem tot el que calga donar-li, però l’animal que porta, l’havem de cremar.

I mana fer una foguera enmig de la plaça i feu que Joan-Antoni llance la corbella a les brases. El mànec es va fer fum a l’acte; però la fulla, es clar, nomes anà calfant-se i calfant-se.

―Aqueix animal no mor. Mireu com esta de calent ―assenyalava el batle. I li pega un colp amb la punta de la vara, amb la qual cosa la fulla feu un bot, li salta en el cap i el toca amb la punteta en el mig del front, on li espolsa una bona cremallada.

Tothom pega a fugir quan van veure que el batle retrocedia espantat dient:

―Se m’ha tirat, ja ho heu vist! !Se m’ha tirat a picar-me!

Aquella nit Joan-Antoni comença a pensar i repassar tot el seu llarg viatge per diferents pobles i comarques, convençut ja que per l’ample món hi havia també molta gent tan ximple i endarrerida o molt més encara que la seua estimada muller. I a la llum de la lluna, emprengué el camí de tornada, barranc amunt, en direcció a la remota Foia de Castalla.