Gènere líric

Formen part del gènere líric aquelles obres que presenten la realitat des de la subjectivitat de l’autor, ja que reflecteixen les seves idees, sentiments, emocions o vivències personals. Emil Staiger identifica la lírica amb el record.

 En els seus orígens, les composicions líriques eren creades per ser cantades davant d’un auditori culte, amb acompanyament d’un instrument musical (per exemple, la lírica trobadoresca). Northrop Frye definix la lírica com a poesía cantada.

A més, el gènere líric es refereix al món dels sentiments i les emocions, és a dir, a la influència y repercussió de la realitat en l’esperit de l’home, en el món interior de l’escriptor el qual provoca en ell un estat anímic. Aquestes obres tenen un caràcter subjectiu. Per a J.W. von Goethe, la lírica és la poesia inflamada per l’entusiasme.

Les composicions líriques reben el nom de poemes. Estan formades per versos, que a la vegada, formen les estrofes. Les estrofes es formen a partir d’un conjunt de versos combinats d’una manera determinada, normalment seguint un model establert. Normalment, els versos lírics rimen. Dins de la lírica, podem trobar el himne, la oda, la ègloga, la sàtira, la èpica o la narrativa.

Podem dividir la lírica en dos grups. D’una banda, la lírica culta, que són composicions d’autor conegut. Es caracteritzen per estar escrites amb versos d’art major. Utilitza recursos expressius (metàfores, comparacions, etc.) i un llenguatge culte i elaborat. D’altra banda, trobem la lírica popular, que són composicions de transmissió oral, d’autor desconegut. Tenen una mètrica senzilla, amb versos d’art menor. Tracta temes de la vida quotidiana (l’enamorament, el matrimoni, l’adulteri, la feina al camp, les festes populars...). Són creacions del poble per al poble.

Staiger, E. (1946). Conceptos fundamentales de poética.

Frye, N. (1957). Rethorical Criticism: Theory of Genres en Anatomy of Criticism.

J.W. von Goethe. Formas naturales de poesía